Miguel Calatayud i les biblioteques

Miguel Calatayud, artista alacantí (Asp, 1942) amb un estil inconfundible, geomètric, mediterrani i expressionista, que ha desenvolupat la major part de la seua obra gràfica lligada al llibre valencià, ha tornat a ser el Premi Nacional d’Il·lustració 2009 (i ja en són tres premis nacionals), pel conjunt de la seua carrera. Trobem que la repercussió d’este important premi no ha estat el que mereix un artista tan prolífic i coherent. Cap menció a la Fira del llibre de València d’enguany, ni articles de fons en revistes literàries de l’administració valenciana. Per localitzar informació sobre la seua trajectòria, a més dels seus llibres il·lustrats i catàlegs d’exposicions, poca cosa, algunes entrevistes a Mètode d’informació (1995), Babar i algunes referències a la Biblioteca Cervantes virtual. Cal dir, no obstant això, que va participar com la figura més rellevant a les darreres Jornades Literàries a Carcaixent, coordinades per la nostra Biblioteca, la Fundació Bromera pel Foment de la lectura i el CEFIRE d’Alzira, i dedicades a l’àlbum il·lustrat a finals d’abril. En este marc li férem una entrevista on va quedar patent la seua visió com a artista format a l'antiga Escola de Belles Arts de València (que s'ubicava on ara està el Centre del Carmen), i l'evolució de la seua producció artística centrada a l'il·lustració gràfica. També va fer una dedicatòria molt especial als lectors en un dels seus llibres, “El pie frito”. Demà, 8 de juny, donarà una conferencia a la Biblioteca Nacional, a Madrid. Tot un luxe, li donem l’enhorabona públicament per este premi i esperem que a la Fira de Madrid sí tindrà el resó que mereix.

Lector, què opines de la il·lustració als llibres? Haurien de tindre una major presència als llibres per adults? En este cas, no estaríem davant d’una obra d’art més total? Deixa els teus comentaris, si et plau...

15 Premis Literaris Ciutat de Carcaixent

Hui es lliuren els Premis Literaris Ciutat de Carcaixent, una fita literària per promoure l'escriptura entre els més joves, estudiants de segon cicle d'ESO, cicles formatius de graus mitjà i superior i batxiller de la Comunitat Valenciana. Els Premis Soleriestruch, de narrativa curta, i Arminyana i Canut, de poesia, arriben a la seua 15 edició. I per ells han anat pasant joves valors literaris que van consolidant-se amb el pas del temps, el presagi de veus que tenen coses a dir. Recordem alguns noms: Àngels Gregori, va ser primer premi de poesia en 2002 , després va rebre altres guardons poètics en Mislata, Gandia, etc., i dirigeix el Festival de Poesia Poefesta a Oliva. És l'autora de poesia dels Premis Ciutat de Carcaixent amb més projecció i varis llibres publicats: Bambolines (Eixarm), Llibre de les brandàlies (Edicions 62). També Lara Cogollos Alabor, va ser guardonada amb el primer premi de poesia en 1997 i fa uns mesos acaba de publicar el seu llibre de narrativa Los otros lugares insimismados (Ediciones Oblicuas, 2010). Altres autors que, després del seu pas pels Premis de Carcaixent, continuen vinculats al món de l'edició són Desiré Palma, Maria Estrelles i Pau Alvarez. Isabel Martí, que va obtindre fins quatre premis entre 1998 i 2000, té també alguna obra de teatre inèdita com Via morta, representada a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de València, on va estudiar. En fi, una bona collita, la dels Premis Literaris Ciutat de Carcaixent...

Què opineu dels Premis Literaris com a forma de donar a conèixer nous valors literaris?

Una despedida muy literaria a Vidal-Beneyto

El pasado sábado 20 de marzo se congregó en Carcaixent un grupo de personas para despedir al familiar, al amigo, pero también al intelectual comprometido con la justicia y la libertad, al humanista con principios bien asentados de libertad, igualdad y fraternidad, como buen francófilo y demócrata, nacido en Carcaixent, pero con voluntad cosmopolita, políglota formado en varias universidades europeas y, por tanto, una de las personas con mayor visión europeista: don José Vidal Beneyto, quien interpuso un guión entre sus apellidos, para no perder el de su madre al firmar sus numerosas publicaciones en Francia y Alemania. El adiós a una de esas personas imprescindibles de las que hablaba Brecht.

Y como no podía ser de otro modo, el protagonismo en la última hora lo tuvo su recuerdo a través de los suyos, de las personas a las que amó, de sus hijos y de un artista amigo, Paco Ibáñez, quien comenzó su homenaje cantando las Coplas por la muerte de su padre, de Jorge Manrique, coreada entre dientes por muchos de los allí congregados.

Recuerde el alma dormida
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se pasa la vida
cómo se viene la muerte
tan callando…

Después, el recuerdo emocionado de Jordi, uno de los hijos de Vidal-Beneyto, a su hermano Miguel, fallecido en 2008, y al que el propio Vidal-Beneyto escribió el obituario en el periódico que fundó y amó, El País. Jordi Vidal leyó a continuación uno de los poemas favoritos de su padre, la Elegía dedicada a Ramón Sigé por el poeta del pueblo, del que este año se cumple el centenario de su nacimiento:

Volverás a mi huerto y a mi higuera,
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores...

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Y también dos de sus hijas leyeron poemas, uno de ellos inédito del propio Vidal-Beneyto, dejando bien patente su querencia por la poesía. Finalmente, de nuevo Paco Ibáñez nos recordó esta vez al espíritu siempre joven de Pepín -en su círculo de amistades-, rebelándose contra aquello que iba contra sus principios democráticos. Esta vez, los versos recitados eran los de Agustín Goytisolo:

Me lo decía mi abuelito,
me lo decía mi papá,
me lo dijeron muchas veces,
y lo olvidaba muchas más.

Una despedida llena de versos, de palabras rimadas y sentidas, al compañero del alma, presente entre quienes le aman y entre quienes tuvimos la fortuna de conocerlo aunque fuera de forma circunstancial.

Rafael Chirbes en la Biblioteca

Todo un lujo cultural: Rafael Chirbes participará esta tarde en un encuentro con el club de lectura de la Biblioteca. Se hablará especialmente de su última novela Crematorio, premio nacional de la Crítica en 2007, que la juzgó la mejor novela del autor y una de las mejores publicadas en lo que va de siglo. Crematorio nos presenta una visión crítica de la España de la especulación inmobiliaria y urbanística en la que los personajes según palabras del autor "repiten palabras o reproducen ideas extraídas de textos literarios, artículos periodísticos y películas que he ido leyendo y viendo durante estos últimos cuatro o cinco años"

No dejaremos pasar la ocasión para repasar otras obras de uno de los autores españoles más leídos en Alemania, con un éxito extraordinario: El viajero sedentario, El novelista perplejo, La buena letra, La larga marcha... Y especialmente, Mediterráneos, ese recorrido a los paraísos perdidos de la infancia por donde transitan también las huellas de Kavafis, Durrell, Camus o Blasco Ibañez y donde, junto a ciudades como Estambul, Venecia, Roma o Alejandría, encontramos también los azutcats de Valencia y los paisajes de naranjos de Tavernes y Alzira, más tarde recordados en Fez.

Chirbes es un espléndido autor literario, por cuyas obras transitan las voces de muchos autores que lo han formado como lector y crítico literario. Lejos de la indiferencia, Chirbes profundiza en la dimensión filosófica de la literatura y de la historia. Amigo lector, deja tus impresiones sobre la obra de Rafael Chirbes en este foro...

Llibres, memòria històrica i xarxes socials

Edicions 96 acaba de traure una novetat dins la seua col·lecció L'entorn: Entre el silenci i l'oblit: Paco Cucarella, el darrer alcalde revolucionari de Carcaixent, de l'advocada Anna Oliver. L'obra es presentarà a la Biblioteca Municipal de Carcaixent el dijous, 14 de gener, a les 19,30 h., amb la presència de l'autora, l'editora Dolors Pedròs i i la professora Empar Bria.

El llibre, prologat per l'historiador Tomàs Peris Albentosa, recull, a més de la biografia crítica de l'últim alcalde de la República a Carcaixent, un important apèndix amb la transcripció de documents del període estudiat, en particular del sumari que condemnà a mort a Cucarella, i es completa amb un llistat de les víctimes mortals de la Guerra Civil a Carcaixent durant els períodes republicà i franquista. El llibre compta també amb un bloc propi i es pot trobar a Facebook, un model, per tant, d'aprofitament de les possibilitats de comunicació que ofereix Internet.

Totes les guerres, a més de la violència i la mort inútil de molts innocents, produeixen ferides que continuen obertes durant molt de temps; més encara en les guerres fratricides com la nostra. Què opineu del llibre? i de la memòria històrica? i de la necessitat de superar les ferides per construir un futur on la pau siga l'únic llenguatge possible?

Microrrelats, oralitat i Youtube

És clar que la narració de contes té una tradició milenaria. La oralitat ha estat tantes vegades matèria prima per la escriptura d' històries... Recordem la protagonista de Les mil i una nits, Sherezade, que deixava el conte en suspens cada nit per guanyar-se la vida un dia més i, de pas, ens recomanava el beneficiòs hàbit d'escoltar contes (o llegir-los) abans d'entrar al món dels somnis. Darrerament, en canvi, té més fortuna la proliferació de microrrelats, històries sintètiques i moltes vegades sorprenents, en consonància amb el ritme frenètic del primer món.

No obstant això, hi ha iniciatives novedoses i constatem com la literatura s'obri nous camins de creació i difusió. Mirem per exemple la iniciativa de la Red Internacional de Cuentacuentos (RIC) i Escuela de Escritores, que ha organitzat un concurs de contes a través de la distribució de vídeos en Internet, al Youtube. La veritat és que la iniciativa anomenada Cuento en corto permetrà l'escriptura, dramatització, gravació i difussió de contes amb una durada inferior a cinc minuts de metratge, i això de segur beneficia la creativitat i difussió cultural. Enhorabona als organitzadors i participants.

Lectors, què opineu dels microrrelats? Voleu escriure algú i compartir-lo des d'ací? I què us sembla la distribució literària en Youtube? Feu les vostres aportacions

¿Los libros son necesarios?

Ayer fallecía una de las lumbreras intelectuales del siglo XX en España, Francisco Ayala, a la edad de 103 años. Autor de obras memorables como El jardín de las delicias, La cabeza del cordero o Recuerdos y olvidos, era uno de los últimos exponentes de la literatura española del exilio. En una de sus últimas entrevistas, a propósito de sus forzosos cambios de domicilio y equipaje ligero, decía lo siguiente “Ahora creo que los libros no son necesarios, lo importante lo atesoramos dentro”, apelando al conocimiento esencial que se alberga en la conciencia del ser humano. Y ello dicho con la humildad del hombre sabio en el último recodo de su camino.
Gustavo Martín Garzo destaca en Ayala valores casi barridos hoy de la vida pública: dignidad, mesura, lealtad, comprensión y humor inteligente. La voz de Ayala rezuma sabiduría, y en sus textos uno siempre encuentra la reflexión moral acerca de la condición humana, y lo que él denominaba “estación en la tierra”. Toda una declaración acerca de su convicción en la continuidad de la existencia tras la muerte.
Pero hablando de libros y de literatura, ¿qué opinas acerca de si los libros son o no necesarios? Desde luego sí lo son para fijar la memoria de la humanidad, como se ha demostrado desde la aparición de la escritura hacia el IV milenio a. C. y de libros en China hacia el II milenio a.C. Pero Ayala se refería quizás a otro tipo de conocimiento innato y esencial, ¿no crees?