¿Los libros son necesarios?

Ayer fallecía una de las lumbreras intelectuales del siglo XX en España, Francisco Ayala, a la edad de 103 años. Autor de obras memorables como El jardín de las delicias, La cabeza del cordero o Recuerdos y olvidos, era uno de los últimos exponentes de la literatura española del exilio. En una de sus últimas entrevistas, a propósito de sus forzosos cambios de domicilio y equipaje ligero, decía lo siguiente “Ahora creo que los libros no son necesarios, lo importante lo atesoramos dentro”, apelando al conocimiento esencial que se alberga en la conciencia del ser humano. Y ello dicho con la humildad del hombre sabio en el último recodo de su camino.
Gustavo Martín Garzo destaca en Ayala valores casi barridos hoy de la vida pública: dignidad, mesura, lealtad, comprensión y humor inteligente. La voz de Ayala rezuma sabiduría, y en sus textos uno siempre encuentra la reflexión moral acerca de la condición humana, y lo que él denominaba “estación en la tierra”. Toda una declaración acerca de su convicción en la continuidad de la existencia tras la muerte.
Pero hablando de libros y de literatura, ¿qué opinas acerca de si los libros son o no necesarios? Desde luego sí lo son para fijar la memoria de la humanidad, como se ha demostrado desde la aparición de la escritura hacia el IV milenio a. C. y de libros en China hacia el II milenio a.C. Pero Ayala se refería quizás a otro tipo de conocimiento innato y esencial, ¿no crees?

Anatomia emocional

És indubtable el gran impacte de l'obra de Daniel Goleman Intel·ligencia emocional (1995), que venia a demostrar que el factor determinant per l'exit a l'àmbit laboral -i a la vida en general- no era el cocient intelectual (CI), ni els diplomes universitaris o la perícia tècnica, sinó més bé qualitats com ara l'autoconciència, l'autoestima, l'autocontrol, l'empatia, la dedicació, la integritat, l'habilitat per comunicar, la perícia per iniciar i acceptar els canvis... 

Poc després apareixia l'obra de Stanley Keleman Anatomia Emocional, l'estructura de la experiència somàtica  (1997), una obra molt original que abasta els camps de la biopsicologia, la psicologia formativa i el més clàssic humanisme aristotèlic, com ha resaltat  Jaime Guillén a la presentació de l'edició espanyola. Al seu llibre Keleman ens diu: La vida construeix formes. Estes formes són part d'un procés organitzatiu que inclou les emocions, els pensaments i les experiències dins d'una estructura. Esta estructura, al seu torn, ordena els aconteciments de l'existència. Les formes revelen el procés que va des de la fase protoplasmàtica -concepció, desenvolupament embrionari-, fins la forma humana personal, les estructures de la infància, adolescència i època adulta... Ben interessant, veritat? És a dir, a la forma del nostre cos queden gravades experiències tan diverses com l'amor, el dolor, la por o la decepció...

I sobre estes qüestions, l'Anatomia Emocional, és que ha treballat un artista plàstic ben interessant: Joan Llopis. Ell és capaç de captar la profunditat de les emocions als seus cosos bidimensionals. No perdeu l'oportunitat de contemplar i gaudir la seua exposició a la nostra Biblioteca, fins el 18 d'octubre....  Queden pocs dies....

Per cert, ara quan ens veurem a l'espill, tal vegada, podrem pensar en modificar algunes emocions per millorar l'aspecte del nostre cos. O no? Deixeu les emocions que us suggeriu l'obra de Joan Llopis...

La voix d'un poète: Guillaume Apollinaire

Sous le pont Mirabeau

Sous le pont Mirabeau coule la Seine

Et nos amours

Faut-il qu'il m'en souvienne

La joie venait toujours après la peine.

Vienne la nuit sonne l'heure

Les jours s'en vont je demeure.

Les mains dans les mains restons face à face

Tandis que sous

Le pont de nos bras passe

Des éternels regards l'onde si lasse

Vienne la nuit sonne l'heure

Les jours s'en vont je demeure.

L'amour s'en va comme cette eau courante

L'amour s'en va

Comme la vie est lente

Et comme l'Espérance est violente

Vienne la nuit sonne l'heure

Les jours s'en vont je demeure.

Passent les jours et passent les semaines

Ni temps passé

Ni les amours reviennent

Sous le pont Mirabeau coule la Seine

Vienne la nuit sonne l'heure

Les jours s'en vont je demeure.

Fins ací un dels poemes més coneguts del poeta francés Guillaume Apollinaire. I per reflexionar, estarem perdent el gust de gaudir de la poesia en llengua original?

Fins fa unes poques décades, el francés era la primera llengua estrangera que s'estudiava a l'escola i a l'ensenyament secundari. Molt ha plogut des d'aleshores en benefici de l'anglès.

No seria posible en el marc de l'Europa Comunitària una major potenciació de la llengua que va crear l'Encyclopédie al segle XVIII, va inspirar els principis revolucionaris i humanistes de liberté, egalité et fraternité i va fer tantes aportacions a la cultura universal?

Escolteu la veu del poeta francés recitant este poema de 1912, i donant als versos la mateixa cadència lenta de l'aigua que fluix al Sena.

Et aussi un autre cadeau, quand la poésie devient chanson... Voilà une des plus belles récitations, celle de Serge Reggiani, accompagnée du piano.

Il y a plusieurs interprétations de ce poème, celles de Léo Ferré, Reggiani, et les plus récentes de Marc Lavoine et de Sophie Auster, musicienne et fille de l'auteur américain. L'une des versions les plus modernes de Sous le Pont Mirabeau est une animation du poème créée par Marcelo Nogal (Brésil) et conçue en Second Life. À côté de la belle voix de Marc Lavoine on trouve la traduction au portugais. Peut-être, la diffusion de la poésie est-elle liée à celle de la musique, surtout parmi les jeunes gens. J'éspère que vous allez l'aimer... Régalez vous!




Què penseu del futur de la poesia?
Que pensez-vous de l'avenir de la poésie?
¿Qué opinas acerca del futuro de la poesía?
What do you think about the futur of poetry?
Cosa ne pensi riguardo al futuro della poesia?
O que é que você pensa sobre o futuro da poesia?

Ah! Quelqu'un veut traduire le poème d'Apollinaire en d'autres langues du monde? On l'a dejà au portugais dans la vídeo, mais, nos amis du Maroc, peuvent-ils le traduire en arabe? et en roumain?

El repte del cibertext, de Raine Koskimaa

Dia a dia vegem com la societat de la informació en la que vivim va canviant, va evolucionant. Raine Koskimaa, en la seua obra El repte del cibertext: ensenyar literatura en el món digital, ens mostra com la tecnologia digital ens proporciona noves eines per millorar en el camp de la literatura i l'ensenyament pedagògic. Una mostra ben patent és la creació de blocs. Veiem com molts d'ells són blocs literaris on dialogar i opinar sobre llibres, autors, o sobre literatura en general. Però un aspecte especialment interessant que Koskimaa investiga és una nova definició de literatura digital, el cibertext, és a dir, textos digitals basats en codi informàtic i que utilitzen tècniques de hipertextualitat, interactivitat i programabilitat.

Amb tot açò, apleguem al debat de si podem considerar el codi informàtic i especialment la cibertextualitat, literatura o no. Des del nostre punt de vista, la cibertextualitat és una evolució més de la literatura tal i com la coneguem ara. Cal donar una oportunitat al avanços tecnològics, encara que en un principi pensem que ens pot perjudicar, perquè segurament ens obriga un nou món de possibilitats en la nostra feina o en la vida diaria.

Laura Borràs, professora de la UOC, a Alzira

Enmarcat dins del curs Fomentar la lectura en la societat de coneixement, organitzat per la Fundació Bromera per al foment de la lectura, el passat dissabte 10 de novembre poguerem gaudir de la conferència oferida per Laura Borràs, Llegir a l'era digital, a l'Institut de Secundària Rei en Jaume d'Alzira.



Laura Borràs és doctora en Filologia, professora de literatura digital de la Univertat Oberta de Catalunya i directora del Màster en estudis literaris en l'era digital de la UOC. Entre d'altres coses, Laura Borràs va dir que només els joves són natius digitals, mentre que la resta, la majoria de persones, som immigrants digitals i estem en un moment de revolució informacional, semblant a la que visqueren els nostres avantpasats en el pas del rotllo de pergamí al llibre. Us recomanem un vídeo molt gràfic d'esta revolució del suport d'informació a l'Edad Mitjana.


El somni de poder llegir vàries obres al mateix temps, de manera semblant al que fa l'hipertext, ja el trobem en la roda dels llibres, ingeni ideat per Agostino Ramelli, publicat en l'obra Le diverse et artificiose machines (1588), que permetia al lector situat davant d'una gran sènia amb llibres la lectura simultània d'aquestos.

Laura Borràs va donar molta informació, mostrant el seu domini del tema però, a més a més, ho va fer amb molt de dinamisme, fent que la seua disertació pasara en un suspir. Fem notar el seu repàs a les declaracions dels apocalíptics de la literatura en l'era digital, com ara, Barry Sanders, Kevin Kelly (Scan this book), Steve Birkers, John Updike (The end of autorship) i Harold Bloom, qui adverteix del perill que suposa Internet per la literatura ("Internet m'horroritza").

Per clarificar què és literatura digital, la classificació dels textos digitals, els ebooks i el futur de la multifuncionalitat dels aparells electrodomèstics al servei de la literatura us recomanem el text ¿Qué es literatura digital?, de Raine Koskimaa. Per cert, heu immaginat tindre un microones que puguera baixar poemes de l'Electronic Poetry Center i mostrar-los en una pantalla mentre esperem que es calfe el dinar...?

Falsa biografia de Pasqual Adrià

Pasqual Adrià acaba de publicar la seua primera novel·la titulada Falsa biografia, publicada per L'Eixam.
Esta esperada novel·la ens ha sorprés molt gratament, per la caraterització dels personatges, la trama intrigant, el lloc on es desenvolupa l'acció en Carcaixent...