Rafael Chirbes en la Biblioteca

Todo un lujo cultural: Rafael Chirbes participará esta tarde en un encuentro con el club de lectura de la Biblioteca. Se hablará especialmente de su última novela Crematorio, premio nacional de la Crítica en 2007, que la juzgó la mejor novela del autor y una de las mejores publicadas en lo que va de siglo. Crematorio nos presenta una visión crítica de la España de la especulación inmobiliaria y urbanística en la que los personajes según palabras del autor "repiten palabras o reproducen ideas extraídas de textos literarios, artículos periodísticos y películas que he ido leyendo y viendo durante estos últimos cuatro o cinco años"

No dejaremos pasar la ocasión para repasar otras obras de uno de los autores españoles más leídos en Alemania, con un éxito extraordinario: El viajero sedentario, El novelista perplejo, La buena letra, La larga marcha... Y especialmente, Mediterráneos, ese recorrido a los paraísos perdidos de la infancia por donde transitan también las huellas de Kavafis, Durrell, Camus o Blasco Ibañez y donde, junto a ciudades como Estambul, Venecia, Roma o Alejandría, encontramos también los azutcats de Valencia y los paisajes de naranjos de Tavernes y Alzira, más tarde recordados en Fez.

Chirbes es un espléndido autor literario, por cuyas obras transitan las voces de muchos autores que lo han formado como lector y crítico literario. Lejos de la indiferencia, Chirbes profundiza en la dimensión filosófica de la literatura y de la historia. Amigo lector, deja tus impresiones sobre la obra de Rafael Chirbes en este foro...

Llibres, memòria històrica i xarxes socials

Edicions 96 acaba de traure una novetat dins la seua col·lecció L'entorn: Entre el silenci i l'oblit: Paco Cucarella, el darrer alcalde revolucionari de Carcaixent, de l'advocada Anna Oliver. L'obra es presentarà a la Biblioteca Municipal de Carcaixent el dijous, 14 de gener, a les 19,30 h., amb la presència de l'autora, l'editora Dolors Pedròs i i la professora Empar Bria.

El llibre, prologat per l'historiador Tomàs Peris Albentosa, recull, a més de la biografia crítica de l'últim alcalde de la República a Carcaixent, un important apèndix amb la transcripció de documents del període estudiat, en particular del sumari que condemnà a mort a Cucarella, i es completa amb un llistat de les víctimes mortals de la Guerra Civil a Carcaixent durant els períodes republicà i franquista. El llibre compta també amb un bloc propi i es pot trobar a Facebook, un model, per tant, d'aprofitament de les possibilitats de comunicació que ofereix Internet.

Totes les guerres, a més de la violència i la mort inútil de molts innocents, produeixen ferides que continuen obertes durant molt de temps; més encara en les guerres fratricides com la nostra. Què opineu del llibre? i de la memòria històrica? i de la necessitat de superar les ferides per construir un futur on la pau siga l'únic llenguatge possible?

Microrrelats, oralitat i Youtube

És clar que la narració de contes té una tradició milenaria. La oralitat ha estat tantes vegades matèria prima per la escriptura d' històries... Recordem la protagonista de Les mil i una nits, Sherezade, que deixava el conte en suspens cada nit per guanyar-se la vida un dia més i, de pas, ens recomanava el beneficiòs hàbit d'escoltar contes (o llegir-los) abans d'entrar al món dels somnis. Darrerament, en canvi, té més fortuna la proliferació de microrrelats, històries sintètiques i moltes vegades sorprenents, en consonància amb el ritme frenètic del primer món.

No obstant això, hi ha iniciatives novedoses i constatem com la literatura s'obri nous camins de creació i difusió. Mirem per exemple la iniciativa de la Red Internacional de Cuentacuentos (RIC) i Escuela de Escritores, que ha organitzat un concurs de contes a través de la distribució de vídeos en Internet, al Youtube. La veritat és que la iniciativa anomenada Cuento en corto permetrà l'escriptura, dramatització, gravació i difussió de contes amb una durada inferior a cinc minuts de metratge, i això de segur beneficia la creativitat i difussió cultural. Enhorabona als organitzadors i participants.

Lectors, què opineu dels microrrelats? Voleu escriure algú i compartir-lo des d'ací? I què us sembla la distribució literària en Youtube? Feu les vostres aportacions

¿Los libros son necesarios?

Ayer fallecía una de las lumbreras intelectuales del siglo XX en España, Francisco Ayala, a la edad de 103 años. Autor de obras memorables como El jardín de las delicias, La cabeza del cordero o Recuerdos y olvidos, era uno de los últimos exponentes de la literatura española del exilio. En una de sus últimas entrevistas, a propósito de sus forzosos cambios de domicilio y equipaje ligero, decía lo siguiente “Ahora creo que los libros no son necesarios, lo importante lo atesoramos dentro”, apelando al conocimiento esencial que se alberga en la conciencia del ser humano. Y ello dicho con la humildad del hombre sabio en el último recodo de su camino.
Gustavo Martín Garzo destaca en Ayala valores casi barridos hoy de la vida pública: dignidad, mesura, lealtad, comprensión y humor inteligente. La voz de Ayala rezuma sabiduría, y en sus textos uno siempre encuentra la reflexión moral acerca de la condición humana, y lo que él denominaba “estación en la tierra”. Toda una declaración acerca de su convicción en la continuidad de la existencia tras la muerte.
Pero hablando de libros y de literatura, ¿qué opinas acerca de si los libros son o no necesarios? Desde luego sí lo son para fijar la memoria de la humanidad, como se ha demostrado desde la aparición de la escritura hacia el IV milenio a. C. y de libros en China hacia el II milenio a.C. Pero Ayala se refería quizás a otro tipo de conocimiento innato y esencial, ¿no crees?

Anatomia emocional

És indubtable el gran impacte de l'obra de Daniel Goleman Intel·ligencia emocional (1995), que venia a demostrar que el factor determinant per l'exit a l'àmbit laboral -i a la vida en general- no era el cocient intelectual (CI), ni els diplomes universitaris o la perícia tècnica, sinó més bé qualitats com ara l'autoconciència, l'autoestima, l'autocontrol, l'empatia, la dedicació, la integritat, l'habilitat per comunicar, la perícia per iniciar i acceptar els canvis... 

Poc després apareixia l'obra de Stanley Keleman Anatomia Emocional, l'estructura de la experiència somàtica  (1997), una obra molt original que abasta els camps de la biopsicologia, la psicologia formativa i el més clàssic humanisme aristotèlic, com ha resaltat  Jaime Guillén a la presentació de l'edició espanyola. Al seu llibre Keleman ens diu: La vida construeix formes. Estes formes són part d'un procés organitzatiu que inclou les emocions, els pensaments i les experiències dins d'una estructura. Esta estructura, al seu torn, ordena els aconteciments de l'existència. Les formes revelen el procés que va des de la fase protoplasmàtica -concepció, desenvolupament embrionari-, fins la forma humana personal, les estructures de la infància, adolescència i època adulta... Ben interessant, veritat? És a dir, a la forma del nostre cos queden gravades experiències tan diverses com l'amor, el dolor, la por o la decepció...

I sobre estes qüestions, l'Anatomia Emocional, és que ha treballat un artista plàstic ben interessant: Joan Llopis. Ell és capaç de captar la profunditat de les emocions als seus cosos bidimensionals. No perdeu l'oportunitat de contemplar i gaudir la seua exposició a la nostra Biblioteca, fins el 18 d'octubre....  Queden pocs dies....

Per cert, ara quan ens veurem a l'espill, tal vegada, podrem pensar en modificar algunes emocions per millorar l'aspecte del nostre cos. O no? Deixeu les emocions que us suggeriu l'obra de Joan Llopis...

La voix d'un poète: Guillaume Apollinaire

Sous le pont Mirabeau

Sous le pont Mirabeau coule la Seine

Et nos amours

Faut-il qu'il m'en souvienne

La joie venait toujours après la peine.

Vienne la nuit sonne l'heure

Les jours s'en vont je demeure.

Les mains dans les mains restons face à face

Tandis que sous

Le pont de nos bras passe

Des éternels regards l'onde si lasse

Vienne la nuit sonne l'heure

Les jours s'en vont je demeure.

L'amour s'en va comme cette eau courante

L'amour s'en va

Comme la vie est lente

Et comme l'Espérance est violente

Vienne la nuit sonne l'heure

Les jours s'en vont je demeure.

Passent les jours et passent les semaines

Ni temps passé

Ni les amours reviennent

Sous le pont Mirabeau coule la Seine

Vienne la nuit sonne l'heure

Les jours s'en vont je demeure.

Fins ací un dels poemes més coneguts del poeta francés Guillaume Apollinaire. I per reflexionar, estarem perdent el gust de gaudir de la poesia en llengua original?

Fins fa unes poques décades, el francés era la primera llengua estrangera que s'estudiava a l'escola i a l'ensenyament secundari. Molt ha plogut des d'aleshores en benefici de l'anglès.

No seria posible en el marc de l'Europa Comunitària una major potenciació de la llengua que va crear l'Encyclopédie al segle XVIII, va inspirar els principis revolucionaris i humanistes de liberté, egalité et fraternité i va fer tantes aportacions a la cultura universal?

Escolteu la veu del poeta francés recitant este poema de 1912, i donant als versos la mateixa cadència lenta de l'aigua que fluix al Sena.

Et aussi un autre cadeau, quand la poésie devient chanson... Voilà une des plus belles récitations, celle de Serge Reggiani, accompagnée du piano.

Il y a plusieurs interprétations de ce poème, celles de Léo Ferré, Reggiani, et les plus récentes de Marc Lavoine et de Sophie Auster, musicienne et fille de l'auteur américain. L'une des versions les plus modernes de Sous le Pont Mirabeau est une animation du poème créée par Marcelo Nogal (Brésil) et conçue en Second Life. À côté de la belle voix de Marc Lavoine on trouve la traduction au portugais. Peut-être, la diffusion de la poésie est-elle liée à celle de la musique, surtout parmi les jeunes gens. J'éspère que vous allez l'aimer... Régalez vous!




Què penseu del futur de la poesia?
Que pensez-vous de l'avenir de la poésie?
¿Qué opinas acerca del futuro de la poesía?
What do you think about the futur of poetry?
Cosa ne pensi riguardo al futuro della poesia?
O que é que você pensa sobre o futuro da poesia?

Ah! Quelqu'un veut traduire le poème d'Apollinaire en d'autres langues du monde? On l'a dejà au portugais dans la vídeo, mais, nos amis du Maroc, peuvent-ils le traduire en arabe? et en roumain?

El repte del cibertext, de Raine Koskimaa

Dia a dia vegem com la societat de la informació en la que vivim va canviant, va evolucionant. Raine Koskimaa, en la seua obra El repte del cibertext: ensenyar literatura en el món digital, ens mostra com la tecnologia digital ens proporciona noves eines per millorar en el camp de la literatura i l'ensenyament pedagògic. Una mostra ben patent és la creació de blocs. Veiem com molts d'ells són blocs literaris on dialogar i opinar sobre llibres, autors, o sobre literatura en general. Però un aspecte especialment interessant que Koskimaa investiga és una nova definició de literatura digital, el cibertext, és a dir, textos digitals basats en codi informàtic i que utilitzen tècniques de hipertextualitat, interactivitat i programabilitat.

Amb tot açò, apleguem al debat de si podem considerar el codi informàtic i especialment la cibertextualitat, literatura o no. Des del nostre punt de vista, la cibertextualitat és una evolució més de la literatura tal i com la coneguem ara. Cal donar una oportunitat al avanços tecnològics, encara que en un principi pensem que ens pot perjudicar, perquè segurament ens òbriga un nou món de possibilitats en la nostra feina o en la vida diària.